3.2. Interfícies, processos, estils i contextos d'interacció
3.2.2. Processos d’interacció
Els models processuals d’interacció utilitzen esquemes de comunicació, ordinaris i habituals (Tomasello, 2013), per conduir la interpretació dels usuaris i les usuàries cap al reconeixement de les operacions funcionals que permeten els sistemes de mediació, i poder determinar, així, el seu comportament interactiu.
Els models més utilitzats en l’àmbit de la interacció són: instructing (emissió d’ordres), conversing (establiment de diàleg), manipulating (ús d’elements o components per realitzar funcions) i exploring (examinar un sistema per trobar les dades rellevants que permetin interactuar) (Sharp, Rogers i Preece, 2019). Tots ells es vinculen directament amb els processos naturals que els éssers humans practiquen per captar informació del seu entorn: models mentals de relació, comunicació i exploració per conèixer el context digital (Day i Kovacs, 1996).
No s’ha d’oblidar que els éssers humans discriminen les fonts d’informació disponibles en cada moment, i seleccionen les que consideren rellevants per realitzar eficaçment les seves accions. Per aquest motiu, aquests models conceptuals d’experimentació s’orienten, principalment, a l’obtenció de significat (Revell i Stanton, 2017) i a la construcció de coneixement.