3. El disseny d'interacció: disciplines, models, principis i pràctiques

3.1. Disseny d’interacció: IPO (HCI) i disciplines afins

Les persones segueixen disposant de les mateixes capacitats intel·lectuals, perceptives i físiques que en dècades passades, i les utilitzen de manera similar per relacionar-se amb l’ambient quotidià. Tanmateix, els avenços tecnològics i el ritme amb què s’actualitzen els contextos habituals demanden que es modifiqui la manera d’aprehendre l’entorn, i que es pari més atenció a la informació i el significat que ofereix. L’estudi de la interacció persona-ordinador (IPO), més conegut com a human-computer interaction (HCI), pot ajudar a comprendre la complexitat del comportament de les persones, i conèixer les seves capacitats i habilitats, i les seves necessitats i motivacions. Els coneixements de la IPO permeten examinar com el disseny participa en la relació interactiva entre les persones i la tecnologia, empatitzar més fàcilment amb els usuaris i les usuàries, i oferir-los els estils d’interacció més útils (intuïtius i transparents).

Recordeu que al primer apartat, quan s’han enumerat els components clau de la interacció, s’han incorporat les activitats i el context per centrar l’atenció en la manera com es desenvolupa realment l’experiència del procés interactiu. El coneixement sobre la manera com es desenvolupen les activitats interactives i el context en què ho fan proporcionen recursos fonamentals per al disseny d’interacció. Recordeu que, a l’apartat 1.4, es deia que el disseny d’interacció com a experiència utilitza el coneixement que deriva de les formes habituals d’obrar perquè el procés d’interacció sigui més fàcil de planificar i formalitzar.

El disseny de la interacció ha de tenir una perspectiva global en què convergeixin les bases proporcionades per ciències tècniques i per ciències socials. El procés de definició i delimitació de la disciplina segueix evolucionant i es nodreix, principalment, d’àrees comunes de coneixement com la informàtica, l’ergonomia, l’antropologia, la comunicació, la lingüística, la psicologia, l’antropologia, les ciències socials, etc., que aporten informació, recursos i tècniques. També es nodreix de disciplines afins amb les quals el disseny d’interacció comparteix la seva praxi, i els processos de planificació i formalització, com l’arquitectura de la informació, el disseny de producte, el disseny gràfic, el disseny d’experiència d’usuari o usuària, el disseny visual, etc. Com afirma Hartson (1998), l’HCI és multidisciplinari en el seu gen origen i interdisciplinari en la seva pràctica. Seguint la classificació dels components clau de la interacció, Benyon ofereix un gràfic que relaciona les principals disciplines que intervenen en el disseny dels sistemes interactius.