2. El disseny d'interacció com a pràctica sociocultural

2.1. El valor social del disseny d’interacció

L’ésser humà ha anat transformant progressivament el seu hàbitat gràcies a processos d’interrelació amb l’entorn. La concurrència de les capacitats cognitives i les habilitats de les persones ha facilitat l’aprehensió, la comprensió i el coneixement de l’entorn en què desenvolupen les seves activitats. Els individus, tot utilitzant els components i els recursos disponibles en cada moment, processen la informació que perceben per adequar, transformar i construir els seus espais quotidians. Aquest procés és la font que proporciona les dades necessàries perquè els individus assignin significat a les coses.

Els sistemes d’adaptació i d’apropiació de l’entorn immediat tenen, inicialment, un objectiu primordial: satisfer les necessitats humanes, individuals i col·lectives. Un cop superada la immediatesa del moment, les accions es regularitzen i s’organitzen per constituir categories de caràcter sociocultural. Aquestes categories constitueixen un sistema de referència per a les diverses tipologies d’activitats humanes, i se solen compartir amb els altres en forma de pautes o normes.

Les normes o pautes establertes i acceptades regulen la convivència i, juntament amb els sistemes d’aprenentatge i de comunicació, faciliten l’intercanvi d’informació i de coneixements. Aquestes institucions són la base per simbolitzar les expectatives comunes i per generalitzar una determinada concepció del món. Aquesta estructura compartida, basada en el coneixement i la col·laboració entre individus, ha permès planificar la transformació del món. Per aquest motiu, es pot afirmar que l’Homo sapiens és, principalment, un Homo activus, un individu que actua en el medi on viu, el transforma i l’adequa als seus interessos socioculturals (Gondomar, 2018).

La manera com els individus intervenen en l’entorn i els elements que utilitzen per transformar-lo permet distingir les principals dimensions de la interacció social: l’entorn natural, l’entorn urbà o artificial, i el «tercer entorn», un entorn digital o tecnològic (Echeverría, 1999). En cadascuna de les dimensions d’interacció, s’infereixen significats que les persones utilitzen per conceptualitzar el seu món i per exterioritzar-lo, determinant com i quan han de realitzar les seves activitats. Però no s’han de considerar aquestes dimensions de manera aïllada, sinó com a constitutives de l’espai multidimensional en el qual els individus desenvolupen les seves tasques.

En la dimensió física s’estableixen relacions tangibles de caràcter somàtic i sensorial. En aquesta dimensió es manifesten clarament les capacitats perceptives i motores humanes. Per aquest motiu, les possibilitats i limitacions interactives estan directament condicionades pels estímuls que els òrgans sensorials són capaços de captar, pel significat que s’atorga a aquests estímuls, i per la resposta fisiològica que les habilitats humanes permeten exercir.

La dimensió política es manifesta a través de les relacions socioculturals. Les directrius que regeixen les activitats en aquest entorn, urbà i artificial, estan orientades i delimitades pels mitjans utilitzats. Per tant, els processos d’interacció es regeixen pels diferents sistemes de comunicació que les persones han codificat per establir vincles i compartir una concepció compartida del món on viuen.

En les dimensions física i política, les interrelacions estan estructurades a partir de dos components presents en qualsevol activitat humana: l’espai i el temps. Tanmateix, en la dimensió digital, les innovacions tecnològiques transformen el sistema de relacions establert superposant-se a les limitacions espaials i temporals naturals dels éssers humans, tot alterant-ne l’abast i la projecció. Els sistemes interactius que impulsen la societat de la informació i el coneixement permeten singularitzar contextos que es diferencien dels tradicionals entorns natural i urbà. Per entendre el procés de comunicació i interacció que es produeix en l’entorn digitalitzat, cal saber:

• com participen els sistemes sensorials i psicològics de les persones;
• les capacitats i les limitacions que presenten els mitjans de comunicació utilitzats en la transmissió de dades i informació; i
• com l’espai i el temps determinen la seqüència d’interacció.

Com assenyala Aslaksen:

«[…] las características y la evolución de la sociedad están completamente determinadas por las habilidades humanas y por el comportamiento de los individuos; la sociedad es lo que es porque la hemos configurado así. La tecnología no tiene mente ni voluntad propia».

Per entendre el context interactiu, cal tenir en compte els aspectes que regulen la societat. En general, la dinàmica social se sustenta en el comportament dels individus que es basa, al seu torn, en les experiències prèvies. El coneixement adquirit per l’experiència acumulada de les persones constitueix la seva base d’acció. Cal tenir en compte que la majoria de les activitats diàries de les persones es realitzen de manera rutinària o automàtica, és a dir, les persones no s’adonen de com les realitzen. Les activitats s’executen en funció d’unes pautes apreses o preconcebudes que s’han adquirit amb l’observació de la realitat, la pràctica d’habilitats o l’educació. Totes elles configuren un conjunt de patrons o regles conegudes que fonamenten l’experiència.

Amb el temps, els processos d’interacció que les persones realitzen en la seva vida habitual, i amb tot allò que els envolta, van canviant i es van adaptant a les noves circumstàncies. A mesura que augmenta l’educació, canvien les formes de mobilitat, es transformen llenguatges i codis de comunicació, i apareixen nous mitjans d’intercanvi d’informació, cal plantejar-se com s’interactuava i com s’ha de procedir davant les innovacions que l’evolució tecnològica proporciona. La tecnologia contribueix decisivament a aquests canvis i té una influència directa en la vida diària, intervé en la manera de pensar, de procedir i de comportar-se. Com bé remarca Aslaksen, la tecnologia està present, en un grau més o menys elevat, en les experiències habituals.

La informació i les innovacions tecnològiques que proporciona la societat impulsen els canvis en la concepció individual de la realitat (identitat), i en la manera de procedir de les persones (acció). La transformació del comportament i la seva valoració col·lectiva configuren els patrons d’interacció de la societat (Aslaksen, 2017).

Les interaccions que les persones realitzen en els seus entorns habituals són tan variades i particulars que és difícil trobar una manera útil d’estructurar la informació que proporcionen les diferents maneres de fer i d’entendre les activitats interactives. Per aquest motiu, el disseny d’interacció s’ha d’emparar en mètodes i tècniques que permetin obtenir la informació necessària per valorar el significat que les persones atorguen al procés interactiu. Els instruments metodològics que faciliten les ciències socials permeten entendre com els sistemes i els mitjans digitals esdevenen significatius per a les persones, i com incideixen en les seves activitats, els seus pensaments i la seva concepció de l’entorn. L’ús d’aquests recursos ajuda, els dissenyadors i les dissenyadores, a projectar i planificar, amb més garanties d’èxit, activitats interactives que les persones usuàries puguin entendre i utilitzar.