1. La interacció

1.3. Components clau de la interacció

La interacció mediada per la tecnologia digital s’ha caracteritzat, des dels seus inicis, per l’alt grau d’interdependència dels components que intervenen en el procés d’intercomunicació. Des d’un punt de vista instrumental, la configuració física dels dispositius digitals, i la representació dels recursos i les aplicacions informàtiques ha generat diverses tipologies d’interacció digital. Tant és així, que les successives innovacions tecnològiques, tant hardware com software, es poden relacionar directament amb el procés evolutiu dels diferents models d’interacció digital. L’entorn digital renova les pràctiques interactives existents, i proporciona noves utilitats que amplien les capacitats de les persones i els àmbits d’actuació.

El disseny d’interacció configura els entorns tecnològics, marcant els seus límits i disposant les seves possibilitats d’acció. Els recursos expressius i representatius que ofereixen els sistemes codificats d’informació (textos, icones, símbols i imatges) s’han utilitzat per definir, organitzar, produir i transmetre els missatges digitals. Els vincles que les persones dissenyadores poden establir entre els components i els sistemes d’informació constitueixen, segons Benyon, els entorns que estructuren la manera de compartir informació i de desenvolupar les pràctiques interactives. Els sistemes digitals, basats en l’intercanvi d’informació, evolucionen paral·lelaments als avenços tecnològics, tot aportant noves tipologies o estils d’interacció digital que van ampliant les expectatives d’ús i d’actuació.

A l’última actualització de la Guide to HCI, UX and interaction design, David Benyon emfatitza la perspectiva de disseny de productes, serveis i sistemes interactius centrada en les persones. El manual reuneix els fonaments teòrics que articulen les experiències humanes quan interactuen amb els sistemes i els dispositius digitals. Aquests fonaments teòrics, que es basen principalment en els principis i els mètodes de la interacció amb els ordinadors (HCI, human-computer interaction), es complementen amb l’anàlisi de l’ampli ventall d’entorns i contextos en què es desenvolupa l’experiència de l’usuari (UX).

Els dissenyadors i les dissenyadores d’interacció han de conèixer els aspectes principals d’un ampli ventall de disciplines que participen directament en el treball que han de desenvolupar. Aquests coneixements poden ajudar a planificar les seves solucions de disseny de manera efectiva i adient. En concret, Benyon (2019) enumera el conjunt d’habilitats que han d’adquirir:

• Estudiar i comprendre les activitats i les expectatives de les persones, i els contextos en què algunes tecnologies poden esdevenir útils.
• Conèixer les possibilitats i els requisits que ofereixen les tecnologies digitals.
• Investigar i dissenyar solucions tecnològiques que s’adaptin a les persones, les activitats que volen realitzar i els contextos en què es desenvolupen aquestes activitats.
• Avaluar dissenys alternatius i iterar (investigar més i dissenyar) fins que s’arribi a una solució.

Per trobar respostes a totes les qüestions que puguin sorgir en projectes concrets de disseny d’interacció, convé utilitzar models estructurats d’anàlisi que facilitin les dades necessàries per planificar adequadament les propostes de disseny.

Un dels models d’anàlisi que sintetitza millor els principals factors que participen en la interacció és el que proposa Benyon, qui, breument, enumera els següents components (figura 3).

• Persones. Els éssers humans són essencialment socials i, per tant, és important incorporar les teories, els mètodes i les tècniques utilitzats en les ciències socials per entendre la interacció de les persones amb la tecnologia. Algunes de les disciplines que aporten coneixements i informació significatius sobre les persones són la sociologia, l’antropologia (especialment l’etnografia), la comunicació, la psicologia cognitiva i l’ergonomia (promou l’eficàcia de les relacions entre persones i objectes).
• Activitats i contextos. Tota interacció succeeix en un ambient concret, determinat per l’entorn físic i pel context sociocultural en què es desenvolupa. Aquest context, anomenat «comunitat de pràctica», indica les particularitats d’un grup de persones que tenen interessos i valors compartits, i les similituds en la manera com desenvolupen les seves activitats. Disciplines com la comunicació, la psicologia social i organitzacional, i els estudis culturals poden ajudar a entendre com s’estructuren les «comunitats de pràctiques».
• Tecnologies. En l’àmbit digital, els dissenyadors i les dissenyadores han de conèixer els recursos tecnològics que proporcionen el hardware i el software, els llenguatges que utilitzen i la informació que faciliten. En aquest àmbit, és important basar-se en els coneixements, els principis i els mètodes de l’enginyeria, i conèixer els «protocols» de comunicació que s’utilitzen per interrelacionar els diferents dispositius d’interacció.
• Disseny. En el disseny d’interacció és important tenir en compte els coneixements, els principis i les pràctiques que faciliten les diferents especialitats de la disciplina. Les habilitats i els recursos que ofereixen el disseny de producte, gràfic i d’informació contribueixen decisivament a la planificació i el desenvolupament dels sistemes i els dispositius d’interacció.