3. El disseny d'interacció: disciplines, models, principis i pràctiques

3.3. Conceptes o factors del disseny d’interacció

3.3.5. Presa de decisions

L’estudi de la presa de decisions és una qüestió central de l’activitat humana i es presenta com un tema complex que involucra diverses ciències socials, entre altres, l’economia, la psicologia, l’estadística, la filosofia, l’antropologia, etc. Els dos corrents principals aborden el problema des de diferents perspectives:

• L’enfocament normatiu, que prioritza decisions racionals a partir d’uns objectius ben definits que no estan subjectes a les circumstàncies particulars de la situació.
• L’enfocament descriptiu, que fonamenta les seves decisions en l’observació empírica de situacions reals i les generalitza per escollir l’opció més adequada.

Una de les principals teories que analitza la presa de decisions i la resolució de problemes és la proposada per H. Simon, pioner en el desenvolupament de la intel·ligència artificial. El procés de presa de decisions que articula Simon (1993) prioritza la racionalitat considerada com el conjunt d’habilitats o aptituds que guien les accions cap als objectius plantejats. El model s’estructura en tres fases o processos que menen a la implementació del resultat:

• Intel·ligència: explorar l’entorn, trobar i identificar el problema i atendre’l tot establint prioritats.
• Disseny: concebre i estructurar el problema, i desenvolupar possibles solucions o alternatives.
• Selecció: avaluar i seleccionar alternatives possibles, i decidir quina és la millor solució.

El procés de presa de decisions (decision making process) acaba amb la implementació de les conclusions obtingudes després del desenvolupament de les tres fases anteriors. Es tracta de provar els resultats per verificar si funcionen i aplicar la solució.

Simon també va observar la interdependència i la interrelació entre les fases del procés. En les dues primeres fases, són rellevants l’atenció i la informació que es gestionen, ja que entre les dues es determina i es restringeix la capacitat de decidir. Les dades que s’utilitzen en el procés de presa de decisions dependran d’allò en què les persones es puguin fixar i atendre, i del significat que assignin a la informació obtinguda durant el procés.

A Las ciencias de lo artificial, Simon (1973) concep el disseny com la ciència que adapta mitjans als entorns per implementar solucions de disseny, tot projectant i oferint artefactes com a resultats dels problemes plantejats (design as artificial science). Des de la perspectiva d’una disciplina generadora d’informació, el disseny havia d’adaptar el seu exercici i la seva manera de projectar als constants canvis tecnològics, socials i culturals. Si el disseny es volia apropar al gran públic, havia de conèixer les mateixes normes que estructuren la naturalesa de les activitats humanes. Aquesta concepció relacional del disseny va ser decisiva per estructurar la reforma del pla d’estudis de disseny de la Carnegie Mellon University. A partir del coneixement dels processos de pensament dels individus i, fonamentalment, dels que menen a la creació, la valoració, la decisió i l’elecció, Simon va estructurar la disciplina del disseny en l’àmbit acadèmic. La programació dels cursos va incorporar l’estudi de les relacions entre el comportament i l’abast social dels productes.

Des d’aquesta concepció, els artefactes, com a elements dissenyats, constitueixen les interfícies que separen l’univers interior de l’entorn exterior. Consegüentment, els artefactes tenen l’objectiu d’adaptar la concepció subjectiva a la realitat objectiva, tot definint un espai d’interrelació que connecta ambdós mons, i genera una transició fluida i significativa manifestada a través de les activitats que desenvolupen les persones.

El procés de presa de decisions i la concepció de Simon del disseny com a ciència de l’artificial han servit de base per generar alguns dels principals models de processos de disseny com, per exemple, el Design Thinking.